Mirada perduda

Café?

2009-03-02T01:06:00.003+01:00

És una de les paraules més temudes, i ara m'ha tocat també a mi.
Comença una nova etapa: l'ATUR.

Hauré d'intentar agafar-ho amb ganes:
- Memòria AJ
- Viatges
- Home edition

I a continuar buscant.
De tota manera, ara ja puc: nu cafenet??

Dep. Animació - Ajunt. de Sinsentido

2008-12-02T02:16:00.006+01:00

No podia fer menys...
Gràcies!!

Esperant la resposta...

2008-10-23T11:35:00.002+02:00

...sense haver preguntat!!

Així, de sobte, m'ha vingut aquesta frase al cap (d'una cançó de NDN).
I me n'he adonat que és real, molt. I que són moltes, massa, les vegades que jo mateix em responc a la pregunta... per no preguntar.

I si algun dia m'equivoque en la resposta?

Potser valdria la pena haver preguntat... així no quedarien dubtes.

El mauxquit torna a picar!!

2008-10-15T11:42:00.001+02:00

TU V4L5 M35

Un camí per fer

2008-10-01T10:11:00.003+02:00

Cada petjada, sempre, ve precedida per una passa...

Una llarga xarrada

2008-09-30T09:07:00.002+02:00

Si existira la xarrada més llarga de la història, crec que l'hauria trobada. O almenys, ixa és la sensació que tinc...

Una xarrada que porta continuant, ininterrompudament, ja fa més o menys un any, des dels últims dies de bous de l'any passat. Una conversa, un joc de paraules, unes mirades còmplices i unes quantes rialles. Són d'ixe tipus de moments que no esperes, que et sorprenen i et fan sentir-te tu, senzillament tu. Brinde per aquella nit de quebab, per la carpa de l'any passat, i pels nostres bous sense bous! Perquè sabem montar-nos-ho bé igual! O millor!!

Pel camí compartit, i per les passes que precedeixen cada petjada...

Evident

2008-08-29T13:14:00.003+02:00

Si no hi ha suficients indicis, si sols tu ets capaç de saber que estàs pensant, dones pistes i més pistes per a que la gent endivine o et pregunte; escrius posts estranys, deixes sempre les mateixes cançons, fiques fotos inexplicables i mai deixes de parlar...

En canvi, quan tot és evident, el món es fa menut, una paraula és ja massa, els textos desapareixen i les fotos no poden parlar...

Expliqueu-me quin és el truc per voler complicar tant les coses, perquè en quan el conega deixaré de fer-ho!

RE/in/FLEXIONS

2008-08-14T11:13:00.002+02:00

Em quede pensatiu mirant per la finestra. No tinc grans vistes. De fet, no tinc vistes... Però és una finestra. I pense en l'esdevindre de les coses, i en com la vida va marcant-nos uns camins o uns altres.

Sabeu? De vegades mire al meu voltant i tinc por. Tinc por de no conéixer la gent amb qui camine i no voler preguntar. Tinc por de deixar-me dur i que les ones del mar se'm traguen lentament, molt lentament.

Sí, tinc por. D'acceptar el compromís sense voluntat; de no dir NO quan sé ben bé que el SÍ no és resposta possible; de no dir SÍ quan el NO pot ser punyal certer. Tinc por de deixar-me dur passivament. I fer arrels. I que el tronc em vaja aquietant per acabar sent fulles que sols es mouen per ballar amb el ritme del vent.

De vegades, tinc por...

El teu treball

2008-07-03T18:06:00.002+02:00

Vigila els teus pensaments,

ja que es converteixen en paraules.

Vigila les teues paraules,

ja que es transformen en accions.

Vigila les teues accions,

ja que es van fent hàbits.

Vigila els teus hàbits,

perquè conformen el teu caràcter.

Vigila també el teu caràcter,

ja que es converteix en destí.

F. Outlaw

Els peques se'n van de marxa!

2008-06-27T12:13:00.005+02:00

Què cal dur...

· Sac
· Estoreta
· Coberts (excepte el plat)
· Roba
· Banyador
· Llanterna
· Cantimplora
· Motxilla de caminar
· Pijama
· Tovalla
· Sabates de caminar
· Xancles
· Botiquí de l'oficina (l'encarregada es Maria)
· Gorro
· Crema solar
· Ulleres (ulleres?)
· Mocadors
· Paper del wc
· Ponxo
· Toallites

Mari i Mire aniran a comprar... Hui sopem ensalada de pasta, demà per a esmorçar rosquilletes, dinarem tomaqueta i pernilet, i berenarem nocilla en pa de sandvitx... També compraran, com a complement, anacardos (fruits secs), plàtans i barretes energètiques!Per a l'aseo personal tindrem una marraixa d'aigua de l'aixeta... (a més de les toallites...)

Hem quedat a les 17:00h en la oficina per a eixir cap allà!

PD.- I per favor, agafem plàstics per a fer-nos una mini-caseta, que si no Mire no va a poder dormir!!!!!!!!!

Dir 'NO'

2008-06-26T11:16:00.003+02:00

No, t'he dit que no. Que no pot ser, que ho deixes estar ja! No i no. No vol dir que no...

Què és el que no entens?

Un any vaig passar d'erasmus. Un any genial i infinites aventures viscudes. Cada dia ens esperava una nova experiència. Tot i això, aquestes vivències obligaven a dir NO a altres...

En canvi, hui crec recordar que és la primera vegada que he de dir que no puc anar a alguna cosa per treballar. Avui està l'eixida a Aquopolis. Els meus 'compis' parroquials, i els nanos que sempre portem al damunt, ja estan al parc aquàtic. I jo estic ací, davant l'ordenata, mirant correus i proposant canvis per a la web. I, sobretot, pensant en ells...

Que jo també vull cremar-me, escladar-me els peus de tant de córrer, pegar-me alguna 'panxà' i, ficats a demanar, que Mire m'obsèquia amb algun regalet després de caure pel tobogan... Jeje!

Bé, vaig a fer feina... I a pensar en si esta vesprada em podré escapar un ratet cap allí...

PD.- AIGUAAAAAAA!!!!

Fins a quin punt??

2008-06-21T03:02:00.004+02:00

Quin és l'extrem al qual has d'arribar per ser capaç de donar un tret al cap d'aquella persona que més estimes. Ja siga la teua parella, el fill, un amic... És el final, n'esteu convençuts, tot està perdut. Una pistola, una bala, un tret. Dos persones...
Fins a quin punt ens haurien de pressionar per ser capaços de disparar?

I què passaria si, quan et creus sol, quan acabes de llevar-li la vida al ser estimat, descobreixes que no tot havia estat prés per impossible i encara quedaven oportunitats. I et toca seguir endavant amb la teua vida.

Reflexions d'un dijous-divendres, mentre el cap s'enlaira i el cervell no processa el que ha d'estudiar...

¿QUIÉN?

2008-06-19T13:06:00.002+02:00

Ahir tinguérem la cloenda dels Grups Juvenils de Maux... Un bon soparet, una bona xarradeta, algunes records... I una increïble cançó!

¿Quién escucha a quién cuando hay silencio?
¿Quién empuja a quién, si uno no anda?
¿Quién recibe más al darse un beso?
¿Quién nos puede dar lo que nos falta?

¿Quién enseña a quién a ser sincero?
¿Quién se acerca a quién nos da la espalda?
¿Quién cuida de aquello que no es nuestro?
¿Quién devuelve a quién la confianza?

¿Quién libera a quién del sufrimiento?
¿Quién acoge a quién en esta casa?
¿Quién llena de luz cada momento?
¿Quién le da sentido a la Palabra?

¿Quién pinta de azul el Universo?
¿Quién con su paciencia nos abraza?
¿Quién quiere sumarse a lo pequeño?
¿Quién mantiene intacta la Esperanza?

¿Quién está más próximo a lo eterno:
el que pisa firme o el que no alcanza?
¿Quién se adentra al barrio más incierto
y tiende una mano a sus “crianzas”?

¿Quién elige a quién de compañero?
¿Quién sostiene a quién no tiene nada?
¿Quién se siente unido a lo imperfecto?
¿Quién no necesita de unas alas?

¿Quién libera… ...intacta la Esperanza?

Luis Guitarra, 1999.

When the night has come...

2008-06-06T02:20:00.001+02:00

...stand by me

Shhh...

2008-06-04T17:25:00.002+02:00

¡Ahora, ahora!

Dale al play, dale al play...

E' un secreto, no se lo diga' a nadie.

ES EL SECRETO DE LAS TORTUGAS

Ho creus?

2008-05-26T17:23:00.004+02:00

Creus que realment disfrute quan m'adorc?
Que em deleïte arribant tard als llocs?
Que m'excita no preguntar per tu, enviar-te un sms,
o mostrar el meu interés per alguna cosa que m'havies comentat?

Doncs senc dir-te que t'equivoques...

Obrir els ulls

2008-05-22T11:10:00.003+02:00

Cada matí, en obrir els ulls, un primer pensament s'apodera de mi.

Però, per algun estrany motiu - diguem-ne que a la vida no tots són somriures - no dura gaire. Un altre pensament penetra insistent en la meua ment:

"Ojalà hui puga fer una siesteta..."

I ja veus, després és pràcticament impossible trobar el moment. Però em trobe tan cansat quan m'alce...

Pretendre

2008-05-21T01:36:00.002+02:00

No sé si algun dia seré capaç de fer allò que pretenc. En teoria havia d'arribar a casa i ficar-me com un boig a fer una redacció en àrab. Això per a començar, ja que la llista de coses pendents a fer no acaba mai. Són molts els que saben que és així, i esperen que algun dia arribe el seu moment.

Fins que ixe dia arribe, sols em queda poder pretendre...

I ara pretenc apagar l'ordenador i anar a dormir, per a demà pretendre alçar-me prompte a esciure la redacció.

Pretenc.

...

2008-05-09T13:47:00.002+02:00

Primer un punt, després un altre, i un tercer.

Tenim tres punts seguits, els punts suspensius.

Per a què? Per a suspendre el final, per a seguir en una incertesa de no saber si s'està o no; si s'ha acabat o continua endavant; si cal decidir o ja està tot fet. Es queda tot a l'aire, amb una estranyesa que mai ningú no arriba a comprendre, però que tothom respecta. I passen primer els minuts, després les hores. I dia rere dia et vas deixant dur, suspés, esperant que en algun moment s'acabe la frase, que algú continue amb una nova intervenció. Que canvie el ritme, el to i la música de les paraules. I done un motiu nou als ulls que apareixen rere les dèbil parpelles cada vegada que sona el despertador anunciant que somniar no ho és tot en aquesta vida, i que la suspensió dels punts no dura per sempre.

Com l'oratge

2008-05-08T13:44:00.002+02:00

Què passa els dies que, quan t'alces -amb un peu concret-, mires per la finestra i dius:

"Hui estic jo com l'oratge"

I et ve el mal de cap de no haver descansat prou; els aclaparaments i angoixes de veure que no arribes a tot; les mirades de reüll carrgades de ràbia per haver de fer alguna cosa amb desgana; les respostes sense il·lusió i sense força...

I te n'adones que plou!

Perquè sempre lliguem la pluja i el cel gris amb les males cares i la tristesa!!!

A mi, en un dia fresquet i mullat com el de hui, m'abelleix eixir del despatx, córrer pel carrer, caminar a vora mar... Potser per a després passar per una dutxeta d'aigua tèbia i una manteta fineta tirat al sofà... Però bé, això ja es veurà, que vindrà després...

parla, escolta, mira...

2008-04-10T17:02:00.010+02:00

...si t'atreveixes

Però si no vols, no ho faces. És, i ho serà sempre, decisió teua. Què, què fas!?

Sabeu de qui m'he fiat!!???

2008-04-09T12:22:00.001+02:00

No comment... (weee)

RAPEC

2008-04-01T19:28:00.008+02:00

Real Acadèmia de Pasqua En Casa

I es preguntareu... açò, què és!?
És el grup en acció que no ha deixat que el fet de no tindre un viatge organitzat per als dies de Pasqua suposara un temps d'avorriment i pujades per les parets.
El resultat?

Dimecres 19 [Sant Josep]: visita a la cremà de les falles d'Alzira.
Dijous 20 [Dijous Sant]: les xiques ens empenten a gaudir d'un passeig en barca per l'Albufera, visitar el palmar, i passar la vesprada al Pouet. L'últim sopar.
Divendres 21 [Divendres Sant]: escapada amb bicicleta, proposada pels xics, al llit del Magre, des del poble fins a passar Carlet. Passió. Ulls tapats i sopar amb joc dels sentits a una caseta desconeguda.
Dissabte 22: la Casella ens espera, a plena natura, per pujar fins l'Ouet i quasi quasi fins la Ratlla. Cafenet, i descans (o repòs malaltís). Nit de glòria.
Diumenge 23 [Diumenge de Pasqua]: Torn femení: ells són els 'amos' a Torreblanca. Mona de Pasqua, cerveseta, futbol, ping-pong i sopar de 'bar de carretera'. Festa dels 90. Nit conjunta.
Dilluns 24 [Dilluns de Pasqua]: Paelleta i ping-pong, encara a Torreblanca.

És el resum de La Xurri i El Xurri, de La Teta i El Tete, de La Ximi i El Xurra, de La Xurrikitiki i El Xurrikitiko...

Traves

2008-02-29T18:17:00.003+01:00

Sí, comence a trovar-li el gust a les traves del destí.
Poc a poc, aquestes traves m'han anat colpint i deixant el seu granet d'arena en la meua història. Moltes, ja no les recorde. Altres, crec que les tindré sempre presents.

Amb Sus, precísament, és més que especial. Els dos sabem, ben bé, que ni les sorpreses ni les visites inesperades ens fan costat. Sempre hi haurà algun fet que capgirarà el camí i evitarà l'enconctre, o bé li farà perdre l'encant. I de nou, ha passat.
Jo, però, no em done per vençut, i seguiré lluitant per superar aquestes traves. I ella, ho tinc ben clar, també. Potser no ens veurem a Bologna. Potser jo vaja a buscar l'espai que tu has deixat. Però abans d'això ja haurem compartit la cerveseta que ens marcarà un somriure.

I tot açò ho escric hui, 29 de febrer. Un dia de traves per a l'any, que passa més de mil dies amagat fins que, com ara, es torna a deixar veure...

Society is always changing

2008-02-18T16:14:00.000+01:00

"El món canvia a una velocitat de vertigen, i aquesta realitat ens situa irreversiblement en una contínua situació d'inestabilitat... Del nostre equilibri personal en aquests moments de dubte, depén l'encert de les nostres decisions."

Amb el vostre permís.

La vida Petuliana

2008-02-15T00:45:00.003+01:00

I així, tal i com un dia se'n va anar, ha tornat.

Un dia plujós, de mitjans de febrer. Eren les 22.25h quan l'hem vist aparéixer, tot i que per poder tocar-lo hem hagut d'esperar un poc més...
Però el fet és que torna a estar ací, entre nosaltres.

I és hui quan li he pogut tornar l'abraç.
Benvingut de nou, Petul!

Inescrutables

2008-02-12T01:47:00.000+01:00

Sí, és tard... Hora d'anar a dormir.
Però no puc tancar els ulls sense tornar la meua mirada, perduda, un poc enrere, i continuar pensant...
"Els camins del Senyor són inescrutables..."
I els meus? Què passa amb ells?
Per on camine?

Caldrà mirar si em corde les botes de muntanya, em galantege dins les sabates de vestir, o m'acomode amb les sabatilles d'estar per casa.

Un llibre en blanc

2008-02-07T02:07:00.000+01:00

Em quede amb la provocació del llibre en blanc.
Què suposa?
Què ens conta?
Què hem d'escriure?
...

Tants interrogants...
POR!??

L'EQUIVALENT

2008-02-04T01:36:00.000+01:00

L'equivalent de què?

Tot sempre

té el seu equivalent:

la nit

un ventall de quefers que mai troben un final,

el dia

l'infern de la responsabilitat perenne,

l'hivern

una castanya torrada deixada caure en la neu,

la primavera

un ball de flaires penetrants,

l'estiu

una bota de muntanya deixada sense cordar,

la tardor

el remor de les forces per viure.

Jo, si per atzar algú crida el meu nom,

diré Lluís, un somriure i una mirada perduda.

Un altre que comença

2008-01-04T02:35:00.000+01:00

Diguem-ne plagi??

2007-12-08T02:42:00.000+01:00

Lluís Carbonell. 3r de Comunicació Audiovisual, any 2005.
"Internet per a comunicadors". Treball de classe: web
El meu treball
http://www.algebiblio.tk
(o http://personal.telefonica.terra.es/web/algebiblio/index.htm)

De sobte, un dia...
...la pàgina web de l'Ajuntament d'Algemesí. On, sense cap tipus de permís (o almenys d'avís o informació), PAP!!!! La pàgina oficial de la Biblioteca.
http://www.algemesi.net/biblioteca

Troba les diferències!!!!

...que fort!!!

Mientras el tiempo le robaba la suerte...

2007-11-16T10:27:00.000+01:00

"Empezó a mentir, a exhibir un entusiasmo de cartón, a fingir un afecto y un apego que no sentía, a decir sólo aquello que sabía que los demás deseaban oírle decir, a leer sus miradas y sus anhelos, a encerrar la honestidad y la sinceridad en el calabozo de las imprudencias, a sentir que vendía su alma a trozos, ya temer que algún día ya nada quedaría del que una vez había sido..."

A partir de La sombra del viento, de Carlos Ruiz Zafón

Fuimos buenos amigos...

2007-11-15T23:21:00.000+01:00

"Siempre creí que íbamos a ser inseparables, pero la vida debe saber algo que nosotros no sabemos. No he vuelto a tener amigos como aquéllos, y no creo que los vuelva a tener. Espero que encuentre usted lo que busca..."

La sombra del viento, de Carlos Ruiz Zafón

Es que la gente es mala...

2007-10-30T00:54:00.000+01:00

"Mala no. Imbécil, que no es lo mismo. El mal presupone una determinación moral, intención y cierto pensamiento. El imbécil o cafre no se para a pensar ni a razonar. Actúa por instinto, como bestia de establo, convencido de que hace el bien, de que siempre tiene la razón y orgulloso de ir jodiendo, con perdón, a todo aquel que se le antoja a él mismo, bien sea por color, por creencia, por idioma, por nacionalidad o, como en el caso de don Federico, por sus hábitos de ocio. Lo que hace falta en el mundo es más gente mala de verdad y menos cazurros limítrofes."

La sombra del viento, de Carlos Ruiz Zafón

Jo també sóc immigrant...

2007-10-22T03:21:00.000+02:00

Així és la vida...

POBRESA ZERO

2007-10-18T03:03:00.000+02:00

I que tothom ho escolte!!

Els bous, sempre...

2007-10-17T01:43:00.000+02:00

...des de la barrera!!

La Nau

2007-10-16T00:32:00.000+02:00

La Nau de les arts escèniques ens visita en un programa de 30 minuts. Es tracta d’un espai per a demostrar que el teatre i la dansa són tot un món per descobrir.

La Nau recorrerà les butaques de la Comunitat Valenciana per repassar l'actualitat escènica del moment, per fer propostes temptadores o simplement per acostar el món que s'amaga entre bambolines i darrere dels telons.

La Nau vol dedicar una part del seu espai a recórrer els auditoris i teatres dels nostres pobles i tractarà un nou gènere, l'òpera. Seguirem mirant per darrere del teló, i mostrarem la dansa en totes les seues vessants. Sobretot intentarem que vostés, els nostres protagonistes, s'ho passen d'allò més bé.

CAMINS...

2007-10-14T22:32:00.000+02:00

Camins que ara s'esvaeixen
Camins que hem de fer sols
Camins vora les estrelles
Camins que ara no hi són

Van deixar-ho tot, el cor encès pel món
Per les parets de la mort sobre la pell
Eren dos ocells de foc sembrant tempestes;
Ara són dos fills del sol en aquest desert

Mai no és massa tard per tornar a començar
Per sortir a buscar el teu tresor
Camins, somnis i promeses
Camins que ja són nous

No és senzill saber cap a on has de marxar
Pren la direcció del teu cor
Mai no és massa tard per tornar a començar
Per sortir a buscar el teu tresor

Camins que ara s'esvaeixen
Camins que has de fer sol
Camins vora les estrelles
Camins que ja són nous
...

Tardor als Pirineus

2007-10-11T14:43:00.000+02:00

MAUX-TE als Pirineus, octubre 07

Contracta'M

2007-10-05T03:54:00.000+02:00

La llum

2007-10-03T17:31:00.000+02:00

Taizé, estiu 06

Renovar-se o morir...

2007-10-01T23:55:00.000+02:00

Créixer
Renàixer

F5 - Refresh

Aprofita que s'akba!

2007-09-30T11:39:00.000+02:00

JARABE DE PALO

Parece que sí, pero no...
Parece que no, per sí...
En fin, ¿en qué quedamos? O sí, o no...
[...]
Olé por saber como soy...
Olé por no darme la razón
cuando los dos sabemos que no la tengo

Déjame vivir libre, como las palomas...
...me enseñaste a volar y ahora me cortas las alas.
Y volver a ser yo mismo, que tú vuelvas a ser tú...

Adelantando, pasito a paso,
más cortos más largos
pero siempre hacia adelante.

Hacía calor en un bar no recuerdo cuándo fue...

Cómo quieres ser mi amiga si por tí daría la vida.
Si confundo tu sonrisa por camelo si me miras

I DESPRÉS AL BOU...
Al carrer, dos "barreres", i tots per terra...

Des de la barrera...

2007-09-28T19:09:00.000+02:00

Voy, van...

2007-09-28T05:49:00.000+02:00

Voy haciendo mis planes

Voy sabiendo quien soy

Voy buscando mi parte

Voy logrando el control

Van jugando contigo

Van rompiendo tu amor

Van dejándote solo

...

Amb olor a gots per terra...

2007-09-24T04:22:00.000+02:00

"Madera, arena, pantalons, samarretes, cadafals, gent, vesprades i nits de festa, olor a bou, disfresses, amistat de borraxera, concerts, corregudes, tu i jo, kebab, xurros, fer la siesta..." (*NDN)
Al que ja afegisc: sobrero, sopars, Monosabio, colpets, casetes, rises, amunt i avall, bailoteos, carpa, empalmades, bous al matí... I tantes altres coses!

Bous 2007, la festa des de la barrera...

Recomencem

2007-09-20T02:48:00.000+02:00

Porte temps ja buscant la fòrmula per tornar a donar-li veu a aquest espai en blanc, a aquesta pissarra per omplir... I semblava no trobar-la mai.

Fer un resum, capgirar sobre les meues històries d'aquests darrers mesos, buscar paraules claus, penjar quatre fotos... I poc a poc deixava passar el temps.

Tot per no saber com ficar les primeres lletres. I ara, ja decidit, ho faig així...

COMENCE, de nou...

Comunicació Audiovisual

2007-06-05T01:29:00.000+02:00

Divendres passat, 1 de juny de 2007, vaig tindre la meua última classe de la carrera. Comunicació Audiovisual, 5 anys d'estudis, de vida i d'experiències, estan tocant la seua fi.
De moment, ja s'han ficat dates: tots els últims divendres de mes soparet, i sopar OBLIGATORI una vegada a l'any, en dubte si la data és al voltant del 23 de setembre (1r dia de classe) o 29 de juny (sopar de gala). El cas, una nova etapa de la vida que cal ficar-li el punt i a part.

I tot açò, com és normal, em ve quan estic "intentant" estudiar per al primer examen d'aquesta última etapa. I és que el temps avançarà, però nosaltres sempre serem els mateixos...

Ànim a tots!!

Bona nit

2007-05-27T01:59:00.000+02:00

"Si els retireu l’alè, expiren

i tornen a la pols d’on van sortir..."

Del salm 103

Ahí queda...

2007-05-25T02:43:00.000+02:00

"La mente siempre tiene razón,

mientras que el apetito

y la imaginación

pueden equivocarse..."

Aristòtil

I'll smile... (or I'll try)

2007-05-24T22:13:00.000+02:00

Gràcies

2007-05-15T11:07:00.000+02:00

A tu, i a tots,
GRÀCIES!

Per tot; per fer-me sentir tan estimat...

Tu debilidad

2007-05-11T01:46:00.000+02:00

"Conozco perfectamente el lado oscuro de tu vida. Sé que hay en ti sombras que a veces producen miedo: a otras personas y también a ti mismo. Sé que a veces haces el mal que no quisieras y que tú mismo te asombras del remolino de egoísmo que te envuelve por dentro y por fuera como telarañas.

Sé que sueñas con ser bueno y que a veces te salen bien las cosas, que descubres la belleza de ser generoso, el atractivo de hacer el bien, de salir de ti, de entregarte, de ser comprensivo y paciente, denunciador de abusos y liberador de miedos e injusticias. Sé que a veces tienes la íntima convicción de que haces el bien y que llegas a creer sinceramente que eres bueno. Y sé que, cuando menos lo esperas, vuelves a descubrir en ti, una y otra vez, el tremendo peso del egoísmo, de la cobardía, de la pereza para amar, de la debilidad que te aherroja de mil y una maneras y con mil miedos. Hay veces que te pesa insoportablemente tu propio yo, demasiado estrecho, y querrías verte libre de él para vivir libre sobre otro fundamento más solido."

Un dia rere l'altre

2007-04-24T02:34:00.000+02:00

Una mort lenta, anguniosa... Desolada

Així semblava el final d'aquest blog després de passar dos mesos immers en la deixadesa. I la feina s'anava acumulant. Cada dia, cada moment, em feia sentir mil coses noves per voler escriure. Però eren tantes les històries passades...

Des d'aquell 21 de febrer, quan em preguntava per la finestra de Johari, he anat a un concert de Lluís Llach: la gira del comiat a Algemesí; he visitat Lauretta a Sevilla: uns dies realment intensos amb unes xiques que no tenen paraules; he eixit de festeta, amb nits que em fan traure un somriure; he viscut un poc de falles, i n'he traballades un altre poc; m'he trobat de nou amb Sus, Lauretta, Ale, Pq i Daniele; he eixit de convivència a Beneixama amb la gent de Maux: més que eixir hauria de dir que he estat el coordinador... quina tela; he passat la Pasqua entre amics i celebracions; i ja més recentment, aquest cap de setmana, he assistit a un concert de Nius de Nit a València i he participat al Festival Vocacional de Montcada, on extranyament no hem guanyat cap premi, però ho hem passat d'allò més bé!!

I no, no és que ho havera oblidat, sinó que necessitava un punt i a part, perquè ja quasi és també un punt i a part a la meua vida. He fet el viatge de final de carrera. Sí: FINAL DE CARRERA!! Quina por em fa només esciure-ho... Que açò ja s'acaba!!!!!

Però bé, al que anava, el viatge... Uns dies impressionants per la República de Tunisia. Una setmaneta recorreguent el seu territori, immergint-nos en la seua cultura i gaudint al màxim de la compnayia comunicòloga. Sí, companys, sí... Perquè no férem el viatge d'equador!!???

2 mesos intensos que tan sols de recordar se'm fica la pell de gallina, mentre me n'adone de què de pressa passa el temps...

La finestra de Johari

2007-02-21T01:11:00.000+01:00

Diuen que per conéixer-se u mateix, de tant en tant, no està de més mirar-se com si estigueres davant d'una finestra. Aquesta és la finestra de Johari, i planteja el coneixement sobre u mateix a partir de 4 àrees, que es combinen entre el que jo sé i deixe de saber sobre mi, i el que saben o deixen de saber els altres.

Per tant, per saber com ets, no cal només que et conegues tu mateix, sinó que conegues el que els altres saben sobre la teua persona. I moltes vegades açò és complicat... Un cafenet amb cada u de vosaltres m'eixiria moooolt car (sabent que per a alguns hauria d'agafar avió, per exemple), i encara queda molta gent que no es passa per ací. Però algun dia, quan tinga el valor d'abocar-me a la meua finestra, no s'estranyeu si vos pregunte què sabeu de mi... Potser siguen coses que jo desconec!

Si algú vol anar fent boca...

(Això sí, sempre tenint en compte que açò és un lloc públic :P jejeje)

EN CONNEXIÓ

2007-02-20T10:46:00.000+01:00

Ahir, dilluns 19 de febrer de 2007, començà oficialment la meua beca de pràctiques a Canal9. I ho va fer a "En connexió", un programa de successos, festes i cultura dels pobles d'arreu de la Comunitat.

Esperant des de les 10 del matí, vaig començar a trobar el meu lloc passades de bon troç les 12 del migdia, ja que sent un programa de vesprada, fins les 13 o 14'30h no acostuma a arribar massa gent del meu equip. El cas és que vaig passar allí 9 hores, que em deixaren baldat, però que van valer la pena. Aquestes pràctiques em complicaran un poc l'horari i el ritme de vida al qual ja m'havia quasi acostumat, però és un risc que cal correr!

Així que, de moment, seguim en connexió i a veure que ens espera!!

El viatge de Petul

2007-02-18T18:36:00.000+01:00

Eren les 15'59h d'un diumenge qualsevol. Mitjans de febrer. Un poc de pluja refrescava l'ambient. I allí estava ell, carregat amb la seua motxilla, preparat per començar una nova aventura. No era la primera vegada que emprenia un viatge similar, però aquesta vegada era diferent, almenys per a mi. Jo estava allí, al peu de l'andana, dient-li adéu.
No sé quan serà la propera vegada que el torne a veure. Només espere que hi haja una propera vegada. I que mentre, mai l'abandone aquesta estrella que sempre semblava haver-lo acompanyat.
Se't trobarà a faltar...

Un abraç,

el teu germà.

Sorpresa!!!

2007-02-08T04:01:00.000+01:00

Sorprendre. És el que pretens quan busques la millor entonació per cridar ben fort "sorpresa!!!". Però no, no sempre funciona. I jo crec que ella i jo som incompatibles. Almenys ara.

L'última sorpresa que recorde haver fet sense problemes (i ja va sofrir moments de debilitat) va ser el 17 de desembre de 2005, ja fa més d'un any, al tornar de Bologna a casa per les festes de Nadal: tots m'esperaven una setmana després! Aquella vegada sí que vaig rebre mirades, abraços i besos que ningú esperava donar...

Però després, tot han estat intents fallits:

Sus i Barna: per l'aniversari de Sus vaig voler anar a Barna de sorpresa. Les coses es liaren, s'enterà, i encara volgué sorprendre'm ella. Però encara es va liar tot més, i ja ningú va quedar massa sorprés ;-)
Mari i Altea: una escapadeta a sopar, 3 amics. Una sorpresa a mitges que no acabava de quallar... Conclusió: tenia ben clar que anàvem i qui érem... :-P
Lauretta i Sevilla: la visita de Sus era l'única que Lauretta havia de saber. Però rere d'eixe viatge s'amagaven uns dies de reencontre a Sevilla, on arribàvem més gent per fer la sorpresa. Ara ja sap exactament qui arriba en cada vol... :-<
Sus i Algemesí: aquesta era per mi! Sus torna de Barna, i ve a veure'm a Algemesí! Jo, passota del mòbil, no m'entere que ha vingut fins quan ja ha tornat a València, cansada d'esperar i pegar voltes perduda pel poble, sense que jo donara senyals de vida...

Ja vegeu, les sorpreses i jo no som compatibles...

i 100!!

2007-02-01T23:49:00.000+01:00

Aquesta és la meua entrada nº 100.
Poc a poc vaig tenint consistència, i tot i que va un poc a temporades, l'historial ja és ampli!
Moltes gràcies per la vostra participació.

Avui estem de celebració!!!

free web counter

Pd.- Hauré de deixar el post que tenia en ment per demà ;-)

Jechvó, mi mundo particular

2007-01-30T12:02:00.000+01:00

Tiré de su manga. Sólo le pedía una moneda, un par de pesos. No esperaba conseguir nada con mi cara de buenachón y mi mirada perdida, los occidentales parecían ser inmunes a la tristeza. Pero me ofrecí a limpiarle sus botas, sucias del polvo levantado durante su largo viaje. Y él accedió.

Nuestras miradas se cruzaron varias veces. Empecé a hablarle de Jechvó, y la expresión de su rostro se fue relajando cada vez más. Ya no estaba de pie, mirándome desde las alturas, ni yo limpiaba sus botas. Se agachó a mi lado y se sumergió en mi historia, en mi mundo. Todo a nuestro alrededor parecía carente de sentido, se desvanecía.

Todo menos Jechvó, ese fue el lugar que nos uniría para siempre.

Mmm... Feliç 2007!!?

2007-01-25T21:13:00.000+01:00

Sí, ja sé que arribe un poc tard...

Però estava convençut que aquest post ja existia... El cas és que hui revisant el blog he vist que alguna cosa fallava, i me n'he adonat que no hi havia cap benvinguda al gener...

Així que, ací la teniu!!

Buuu!!!

2007-01-23T01:37:00.000+01:00

De rebaixes... a Vcia?

2007-01-11T02:22:00.000+01:00

Sí, moltes rebaixes!! Amunt i avall!!

Tots diuen que és la gran setmana de les rebaixes!!

PERÒ QUÈ NO HEU INTENTAT AGAFAR EL TRANSPORT PÚBLIC!!!???

Però quin atrac és aquest? Cada any el mateix! Arriba Nadal, i en canviar d'any, i arribar les rebaixes, pugen els preus del tren i del metro. El que cada dia era 2'80€ per poder anar i tornar a Vcia, ara et demanen 2'90€. I quan baixes del tren, i t'enfiles cap al Metro, descobreixes que ací el Bono10 ha pujat de 5'60€ a 5'85€! Però com es poden aprofitar d'aquesta manera? Molt de "conciencia't: fes ús del transport públic", i mentre aneu encarint-lo... Així com es pretén que ens solidaritzem? Cada dia més de 4€ en transport per anar i tornar a la Universitat.
Si ja ho deia jo: no valdria la pena comprar-te un cabàs de bono-metros a desembre i anar gastant-los a poc a poc? Jeje! Alguna solució s'haurà de buscar, no?

Un hurra per transport públic!!

Holly Dolly - Dolly Song

2007-01-10T11:07:00.000+01:00

Ànim!!

Un any, el 2006

2006-12-31T16:40:00.000+01:00

És hora de tancar portes i finestres. És hora d'apagar la llum. Ha arribat el moment. Ja. Clourem els ulls, i esperarem amb il·lusió un nou inici.
Són massa les històries per recordar, les converses, les alegries, les penes... Són massa els moments que han deixat marca durant aquest 2006, i espere tindre'ls sempre.
Noves portes, noves finestres. Una nova llum.
Acomiadem, avui, el 2006, amb totes les històries que li pertoquen. Guradem-lo, guardem-les, al nostre calaix dels records per intentar no oblidar-les mai, i obrim-nos al futur que, "ormai", és ja present.

Obrim les portes al 2007 amb...

I ja saps: si busques, trobes!

Una llum...

2006-12-20T18:18:00.000+01:00

Crispació, desesperació, ràbia, impotència... Algun adjectiu més? Així és com em sent en aquestos precisos instants.

Deixant de banda totes les “x” que últimament em mengen el cap i em fan perdre l’humor, ara ja puc dir realment que açò comença a fer pudor!
Heu tingut mai la sensació de veure la llum, de trobar de sobte un signe enlluernador que et moga per dins, que siga el possible punt d’inflexió que necessiteu? Jo sí, fa unes hores... I com es quedeu quan, a l’imprevist, la llum s’apaga i et quedes de nou immers en la foscor de les tenebres? Potser semble un poc exagerat. Però no, no ho és.

Avui tampoc era el meu dia...

Ells són aquí

2006-12-09T13:51:00.000+01:00

Ells són aquí, entre nosaltres,
potser en rostres innocents,
vora la mare que bressola
el seu infant, un sol naixent.

Ells són aquí entre nosaltres,
en la joia del carrer,
prop del llit on mor el pobre
què sols és ric per dir adéu,
vora del llit on mor el pobre
que es sap tan ric quan diu adéu.

Ells són aquí entre nosaltres,
desesperats internament,
desesperats en l’esperança
que el seu demà arribi prest.
El seu demà, tenebra blanca,
on els seus ulls sanguinolents
disposen l’ordre de la vida
i de la mort si és convenient,
i de la mort si és convenient.

Ells són aquí entre nosaltres,
en la feblesa dels incerts
i en la feblesa esmolen dagues
i en la feblesa els fem valents.

Ells són aquí entre nosaltres,
amb la ignorància feta llei,
la seva raó el fanatisme,
brutalitat el seu poder.

Ells són aquí entre nosaltres,
però nosaltres on som?
A vosaltres ho pregunto
que sou amics, i que sou molts.
Ells són aquí entre nosaltres,
però nosaltres on som.

Lluís Llach

1minuto : 60 secondi

2006-12-05T21:28:00.000+01:00

A Lauretta...

I ara, si voleu, opineu...

La seua vida en 59”

2006-12-04T01:27:00.000+01:00

Hi havia una vegada un xic que va decidir anar d’Erasmus. Es va submergir de ple en aquella nova aventura, i en acabar, va tornar a casa. L’estiu va passar amb la mateixa intensitat, sense parar en cap moment. Però poc a poc el temps va anar passant, i començà el nou curs a la Universitat, l’últim any d’estudis.
En principi, aquest nou any deuria presentar-se completet: sense parar, un munt de pràctiques, moure’s per agafar experiència... Però res d’allò que s’augurava anava passant. S’anava deixant les coses per més endavant. Era un endavant que mai arribava però que deixava al seu darrere molts dies passats. Dies en els quals semblava no trobar hores, però que després no trobava massa resultats de profit. Què estava passant amb la seua vida? Ni ell mateixa ho acabava d’entendre...
La gent, els amics, li deia que “menuda vida” i ell s’ofuscava... Però tot quedava ahí i no veia com canviar-ho. Ara, fins a quin punt li desagradava?
Havia aconseguit fer coses que abans no haguera fet: prendre un avió ja no era una cosa puntual i excepcional!! ;-)

BOLOGNA, 17-21 novembre
Un reencontre especial. Primer amb elles 3, les xiques amb qui havia compartit al 100% el seu Erasmus. I després, de la mà d’un nou company de viatges italià, una escapada a aquella magnífica ciutat. Besos, abraçades, somriures, sorpreses, amics, menjades, passejades, sangries, festes, sopars, aperitius, veïns, Gianni, pòrtics... La Bologna de sempre! La que ell va conéixer...

BARCELONA, 25-29 novembre
Un conjunt de sorpreses frustrades van donar lloc a altres dies especials a la capital catalana. Ella, i ell, l’esperaven amb els braços oberts i amb ganes de conviure com tant de temps ho havien fet. I de celebrar un dia especial, un 28 de novembre. Ell va arribar amb moltes ganes de compartir el temps, els seus dies, i veure la seua nova ciutat, la d’ells. I qui sap perquè no alguna vegada també seua? La ciutat el va captivar... I la companyia el va emocionar...

Però ja ho sabem, l’experiència ens ho fa aprendre a la força: tot allò que comença ha d’acabar. I ara, de nou al seu món, torna a qüestionar-se què està fent de la seua vida. Veure’m si aquests dubtes el duen a algun camí.

L - dos no basta

2006-12-02T11:31:00.000+01:00

NO, amb dos no en tenia prou! Però diuen que "quien la sigue la consigue", i a la tercera anava la vençuda!!
S'ha apagat ja l'últim ciri de la temporada.
Ja en som un més a la llista de perills al volant ;-)
ENHORABONA!!!

El temps del món

2006-11-10T00:43:00.000+01:00

De vegades voldria tindre tot el temps del món. TOT. Per a mi, i sols per a mi. Per poder gaudir-lo; per poder sentir, tot quiet, el passar de cada segon, i les gotes de pluja caure sobre la finestra.
De vegades, però, voldria tindre tot el temps del món per compartir-lo amb tu. I passar llargues estones xerrant, sense importar els rellotges que ens marquen el ritme; i cremar les hores, que no ho serien pas, passejant, rient, al telèfon, a casa...
Altres vegades, en canvi, voldria tindre tot el temps del món per estar amb tots vosaltres. Per saber que mai és tard i que ens queda encara temps per continuar junts, sempre a la nostra; per saber que tinc temps per tots i per a tot.

Són poques, molt poques, les vegades que no em sent amb el desig de voler frenar el temps...

Més llums...

2006-11-07T21:52:00.000+01:00

De nou encenc dos flames a l'esperança, desitjant el millor per a dos amics. La Siues ja va rebre un primer ciri, però es veu que cal anar espai, i només un a la vegada. Esta vegada t'ha servit! Així que Sergim, el pròxim serà per a tu... Ànim!

I a tu, Siues, de nou... ENHORABONA!!!!!!!!!

Ansias de libertad. II

2006-11-06T23:34:00.000+01:00

“La violencia humana es tan cruel, tan insensata. Se hace difícil de entender, sobre todo si uno se considera normal.”

Después de largos trámites, nos fue entregado finalmente el cadáver de mi hija, en un lamentable estado de descomposición y ruina. Tenía la mitad del rostro destrozado por itakasos, la boca sin apenas dientes, la cabeza rasurada, la parte inferior del abdomen medio arrancada y quemada, desgarros vaginales, cortes en nalgas, brazos, muslos y plantas de los pies, y le faltaban los dos pezones de los pechos, mutilados salvajemente. El cadáver presentaba asimismo perforaciones de bala en el vientre, efectuadas a quemarropa (detalle que no concuerda con la teoría policial de haber sido abatida tratando de escapar en un coche de un control), pero sin muestras de haber sangrado, por lo que es fácil imaginar que fueron llevados a cabo después de su muerte real, para incitar a la confusión. El cuerpo nos fue entregado por una funeraria tras ser depositado en ella por la policía.

De la represión argentina, en El tiempo del exilio. Los años Rojos,
de Jordi Sierra i Fabra.

Dicc.- Obsessió

2006-11-02T14:40:00.000+01:00

Obsessió

Apoderament de l'esperit per una idea, una paraula o una imatge persistent. // Idea, paraula o imatge persistent que s'imposa amb independència de la voluntat i que només amb dificultat pot ésser desarrelada de la ment.

Mia cara...

2006-10-30T12:26:00.000+01:00

Pienso en ti, y no puedo evitar esbozar una sonrisa. Es entonces cuando un escalofrío me recorre el cuerpo entero, y mi mente empieza a divagar. Muchos momentos contigo, a tu lado, me vienen a la cabeza. Y nunca podría, ni querría, escoger uno solo.
Así que ahora solo puedo decir GRACIAS. Gracias a ti, por existir. Por haber compartido un año de tu vida, y por compartir todo el resto de vida que nos queda. Gracias por tus recuerdos, porque si algún día los pierdo tú me los harás recordar. Por tu mano al andar y por la sonrisa al mirar. Gracias por el brillo de tus ojos. Por tus frases sin sentido y por tu nube que nunca nos dejará. Pero, sobretodo, gracias a tus padres por hacerte posible.
En este día, este 30 de octubre, toda mi alegría es tuya, y toda mi sonrisa es para ti.

Tanti auguri!!!

Ansias de libertad

2006-10-29T23:56:00.000+01:00

"Se estremeció al recordar cada tortura, las corrientes en los testículos; las barras de hierro, al rojo o heladas, por el ano; las bolsas de plástico ahogándolo; los días sin poder dormir; la cabeza hundida en el agua siempre hasta el límite; las colillas apagadas en su piel ahora tachonada de pecas rojas; los puñetazos y golpes de barra; los apaleamientos en las plantas de los pies y las uñas de los dedos arrancadas; los orines obligados a ser bebidos, las heces obliagadas a ser comidas, los pezones cortados...
La imaginación humana puesta al servicio del horror sin límites."

El tiempo del exilio. Los años rojos (Sierra i Fabra)

Y fue entonces cuando sintió esa ansia de libertad. Esa sensación de querer respirar a pleno pulmón el falso aire de libertad fuera del pabellón. Esa supuesta libertad...

Per una idea?

2006-10-25T18:40:00.000+02:00

M'han demanat que encenga un ciri per una idea...
Jo vos done la bandera d'un poble amb les idees clares.
Perquè no respectar-la?

Dues flames

2006-10-19T01:55:00.000+02:00

Avui, aquesta nit, encenc dos ciris...
No ho faré, segurament, amb vela i flama a la meua habitació. Però els encenc ací, a l'abast de tots, per poder compartir-los i augmentar la força del desig.
Un d'ells pel futur; l'altre per la mobilitat. Però tots dos desitjant que vos faça passar ja aquest mal trago que vos suposa...

I com diria un amic, "ànim i avant".

Kasidebaes '06

2006-10-13T19:40:00.000+02:00

Sí, ja! L'estiu ha acabat. És a dir, ja ha passat la Setmana de Bous... Però quina setmana!!

No diré que han sigut tot camins de roses, ja que seria demanar massa. Tampoc parlaré de la Banda de Mr. Laguna... Això sé, si he d'escollir d'entre la setmana, em quede amb açò:

Acompanyat, com sempre, del nostre CD Kasidebaes '06:

1.- Shakira – Hips don’t lie
2.- Amaral – Días de verano
3.- Bob Sinclar – World, hold on
4.- El canto del loco – Volverá
5.- David Bisbal – Cómo olvidar
6.- El Sueño de Morfeo – Nunca Volverá
7.- Bob Sinclar – Love Generation
8.- El canto del loco – Besos
9.- Satellites – September
10.- La oreja de Van Gogh – Dulce Locura
11.- David Guetta – The World is Mine
12.- Maná – Labios Compartidos
13.- Nena Daconte – En qué estrella estará
14.- Pereza – Princesas
15.- David Tavare – Summer Love
16.- Juanes – Camisa negra
17.- Soraya – Mi mundo sin ti
18.- Coti – Nada fue un error
19.- Ricky Martin – Qué más da
20.- Yomanda – You’re free
21.- Shakira y Alejandro Sanz – Tortua
22.- Maddona – Sorry
23.- Melendi – Sé lo que hicisteis
24.- Mario Mendez – Mala
25.- El canto del loco – Foto en blanco y negro

"Experiencia"

2006-10-02T17:26:00.000+02:00

"Oscar Wild dijo que experiencia es la forma en que llamamos a nuestros errores. Con los años, todos vamos almacenando experiencia."

(El tiempo del exilio. Los años de la espera)

Somnis

2006-09-30T05:01:00.000+02:00

I és llavors, quan tornes a casa i descanses sobre el llit, que mires al cel. I prens aire, tanques els ulls, i proves d'entrar de nou al món dels somnis. Somnis dels que tal vegada voldries no despertar mai... Però demà serà un altre dia.

Un altre.

És tard. Tanques els ulls. No hi ha manera de poder dormir, no pots. No vols...
I es perd, com cada nit, en un munt de paraules, d’imatges i de sons...
I és en aquest precís instant quan et preguntes qui ets tu, i et qüestiones què vols, què esperes...

Aquesta és, avui, la meua mirada perduda

Acomiadant l’estiu…

2006-09-21T14:34:00.000+02:00

No. No es pot lluitar contra allò evident. I és clar que l’estiu poc a poc ja es va acabant. De fet, si no m’equivoque, és hui quan passem a la tardor, l’estació de les fulles caigudes, dels grocs, taronges, ocres i marrons; dels passejos pels parcs amb bicicleta; de les converses sota un arbre que poc a poc es va despullant... La tardor.

I cal plantejar-se un “a reveure” a l’estiu, i fins l’any que ve. I, si es vol, recordar tot el que s’ha fet, o s’ha deixat de fer, i guardar-ho al calaix dels records per poder traure-ho en tot moment durant la resta de l’any, si més no, de la vida.

I així, inmers en un pensament filosòfic, i ja amb nostàlgia de l’època que per a mi és especialment dels amics, fem una última escapada a la caseta del Llui, que tant ens acompanya durant els dies més llargs de l’any. És cert, no fa oratge per nadar, la gent està cansada i té obligacions a l’endemà. Tampoc estem tots els que som (però sí, som tots els estem). Mourem prompte, però això no lleva que aprofitem el temps que estem, i recordem la nostra última nit de l’estiu a la caseta...

Gràcies a TOTS, i Fins l’Any Que Ve!

L'estiu... s'acaba??

2006-09-06T20:15:00.000+02:00

Fa dies que intente fer un resum… Com ja he dit fa poc, el temps no és el meu fort, i encara no l’he trobat per poder asseure’m. Ara decidisc fer-ho.
L’estiu es va apropant als seus últims dies. De fet, agost ja s’ha acabat. Però des d’aquella història de l’Octogon, he continuat fent camí sense parar. Un resum podria ser dir “el meu estiu del 2006”. I encara que per a mi siga més que suficient, aquest nom tampoc diu massa... Així que ficaré algun detallet més! Supose, com sempre, que al final serà més llarg del que imagine...

Poc més d’una setmana després del campament, comença una primera expedició cap a terres estrangeres. Un viatge increible amb primera parada oficial a Taizé, un lloc d’encontre internacional per a la pregària situat en un poblet de França. De primeres, tot s’ha de dir, ens feia un poc de por. Però una vegada arribat el dia de deixar-ho, després de passar dos nits, ens havera agradat compartir l’experiència la setmana sencera que en teoria tocava... Serà un altre any! I el viatge seguia... El destí, Suissa. Un camping a vora el Llac Leman, unes muntanyes majestuoses, uns paisatges notablement verds, uns poblets enantadors, i altres ciutats no menys captivadores. Un sentiment? La sensació de quedar reduïts a no res davant la força de la natura; i, sobretot, viure que tots som igual, tant els d’ací com els d’allà, amb problemes ben similars i vides no menys felices o carregades d’obstacles; sentir-me insignificant davant de tot allò. “Germans, no som únics... I no estem sols”

I torna a casa, buida la bossa i fes-ne una altra: escapadeta cap a Santiago de la Espada, el poble (en festes) de la Mire. Un cap de setmana de festeta, de balls, de copetes... I tot i que de tant en tant ens tirem algun punyalet, i que cada u vaja a la seua bola, sempre tenim moments per a rises i més rises! Recorde les poques dos nits que passàrem junts, i em ve el somriure a la cara.

D’això ja fa poc més de dos setmanes, i potser em puga fins i tot semblar una eternitat. No he parat, i els dies se m’han passat volant. Ara estic a casa, amb el sobre de la matrícula al davant, el que em recorda que un nou curs està a punt de començar. Però això, de moment, no em frena. Arriben les festes a la Mare de Déu, i després un cap de setmana a Torreblanca!

L’estiu no acaba fins que passen bous!

Un any

2006-08-30T21:15:00.000+02:00

Es diu ràpid, veritat? "Avui fa un any". I et quedes tan ample... Però no, no és així. No és "un any", sinó "l'any". I quin any!!

Avui, 30 d'agost, tornant un any enrere, és quan em dirigia cap a l'aeroport de València, per trobar-me amb Sus, Lau i Lauretta, i emprendre una història que mai oblidaré. Avui vaig agafar el meu primer vol direcció Milano. Avui les maletes em pesaven un montó i portava la vida al damunt. Avui ja havia acomiadat tanta gent, i encara en faltaven. Avui tres persones començarien a convertir-se en moltíssim més que companyes d'universitat: una nova família. Avui no sabia el que la vida m'aguardava en Bologna. On? A Bologna. I on està? I com arribem? I serà fàcil? I... Avui la por, els nervis i l'emoció se'ns menjaven. I entraríem a la casa de Via Majorana. I avui soparíem, entre ciris i amb papes per celebrar-ho, els últims entrepans de "casa".

I ara mire enrere, i se'm fica la pell de gallina. Ha suposat tant aquest any! Tant, que no podria resumir-ho ací!

Així que, simplement, MOLTES GRÀCIES! A tots: als qui heu fet d'aquest viatge una experiència inoblidable i m'heu acompanyat al llarg del meu erasmus; als qui s'heu quedat ací preguntant-se que seria de mi, enviant-me correus, cartes, sms o fent-me perdudes, recordant-me que seguia d'alguna manera entre vosaltres; als pares, per haver-me deixat gaudir d'aquesta gran i única oportunitat; però sobretot a vosaltres tres. La mà que m'ha acompanyat a cada pas!

Sí, ja fa un any. I quin any!

Temps per tot

2006-08-21T17:05:00.000+02:00

Es necessita temps. Temps per revisar tot allò que anem fent. Per gaudir de nou de tot el que ja hem gaudit en el seu dia. Temps per adonar-te'n que no has parat en tot l'estiu i que encara no tens intenció de parar. Temps per escriure i descriure les experiències viscudes. Temps per compartir-les amb qui no ha estat allí... Es necessita temps.

El trobaré prompte, espere.

Danza Lenta

2006-08-04T18:00:00.000+02:00

Hai mai guardato I bambini in un girotondo?
O ascoltato il rumore della pioggia quando cade a terra?
O seguito mai lo svolazzare irregolare di una farfalla?
O osservato il sole allo svanire della notte?

Faresti meglio a rallentare.

Non danzare cosi veloce.
Il tempo è breve.
La musica non durerà.

Percorri ogni giorno in volo?
Quando dici Come stai?, ascolti la risposta?
Quando la giornata è finita ti stendi sul tuo letto
con centinaia di questioni successive che ti passano per testa?

Faresti meglio a rallentare.

Non danzare cosi veloce.
Il tempo è breve.
La musica non durerà.

Mai detto a tuo figlio, lo faremo domani?
Senza notare nella fretta, il suo dispiacere?
Mai perso il contatto, con una buona amicizia che poi è finita
perchè tu non avevi mai tempo di chiamare e dire Ciao?

Faresti meglio a rallentare.

Non danzare cosi veloce.
Il tempo è breve.
La musica non durerà.

Quando corri cosi veloce per giungere da qualche parte
ti perdi la metà del piacere di andarci.
Quando ti preoccupi e corri tutto il giorno,
è come un regalo mai aperto... Gettato via.

La vita non è una corsa.
Prendila più piano,
ascolta la musica prima che la canzone sia finita.

La història d'un Octogon

2006-08-03T23:58:00.000+02:00

Tot va començar amb una història que va atraure a la gran majoria dels presents. Semblava que al lloc que anàvem de campa hi havia una possible ermita en forma d'octogon, on centenars d'anys enrere es venerava la majestuositat de la Bíblia. Era al Cerro de la Vega.

Llavors es ficaren tots mans en l'obra per construir, de la millor manera possible i amb tot l'amor del món (com sempre), l'aventura per als nostres nanos. Dia rere dia allò anava agafant forma...

I ja ha passat! I hem descobert aquell octogon i tots els secrets que amagava al seu interior. I com cada any, ha sigut un campament únic! Ens hem rist, hem compartit, jugat, gaudit, hem discutit i ens hem abraçat, ens hem donat la pau... Sí, és cert, potser no siga el millor campament de la meua vida. Acabat de tornar d'Itàlia no estava al 100% en la situació... Però m'ha agradat compartir aquests dies amb tota la gent que ha estat al meu costat. Han fet que el meu posterasmus no haja donat encara senyals de vida. I he descobert molts rostres que estaven encara amagats darrere les cares de la gent.

En fi, un Cerro de la Vega '06 genial. I encara que m'haja faltat confiança i unes quantes xerrades, espere no oblidar mai el meu pas per aquest lloc.

PD.- Com tots els "no-margis", ja tinc el meu porro folar!

Vida a Algemesí

2006-07-15T03:10:00.000+02:00

No sé com començar. Però em sembla que el post serà llarg...

Va ser estrany. Vaig haver de deixar-ho tot, de nou. Dir adéu a molta gent que sé que mai tornaré a veure, i a tanta altra que espere tornar a veure algun dia. Vaig passar l'última nit en vela, però amb gran companyia. Poc a poc s'anava apropant el moment. Havia passat de contar-ho amb mesos, a fer-ho amb dies, hores, i fins i tot amb minuts!

Un comiat entranyable a l'estació de Bologna, amb llàgrimes als ulls, i un seguit de missatges per intentar eludir la solitud que em mostrava el tren. Estava deixant tantes coses!! Però sobretot estava deixant-vos a vosaltres 3. Els meus grans descobriments, les meues grans companyes, ombres, pilars, paraigües... TOT! Heu estat els meus besos, els meus abraços, les meues carícies i paraules, les meues mirades, els meus passos i el meu cor durant els darrers 10 mesos. I se'm fa una montanya no tindre-vos ara ací al meu costat.

Però com ja sabeu, la vida amb filosofia, i sempre mirant endavant. I com deia també una amiga nostra, per ací també hi ha gent (digueu-los egoistes) amb ganes de compartir el temps. I jo tinc uns amics únics!!

L'arribada a casa va ser normal, tranquila. Potser massa tranquila. De fet, no sabia res dels meus amics. Ningú em tocava. No sabrien que tornava? De sobte, cap a les 9 de la nit toquen al timbre... Mirades malicioses dels meus pares mentre s'apropen amb un mocador per tapar-me els ulls i em diuen: "et busquen. Ens vegem demà!" I allí que em pugen, amb els ulls embenats, a un cotxe destí desconegut.

Obric els ulls i el cor es contrau com un puny. Tots els meus amics, allí, a la meua caseta, esperant-me amb una festa!! L'alegria em va véncer, i encara que tenia els ulls secs, el cor no deixava de plorar-me. Però la cosa no acabaria ahí! Perquè després d'abraços, besos, somriures i mirades, se sent alguna música de fons. Nius de nit, el grup de música de la meua germana, estaven de concert per mi!! Després de perdre'm les seues primeres actuacions, els vaig poder veure per primera vegada, i damunt a la meua caseta i per a nosaltres! Moltes gràcies! La nit seguiria amb la típica tirada a la piscina amb roba, i després soparet i alguna que altra botelleta d'alcohol. Per no deixar l'erasmus de colp, s'entén. Faré menció especial a la Pinya Colada, amb el sabrós record dels tropessonets per l'esqueneta...

En fi, una nit genial, que no em va deixar temps per pensar que havia eixit de Bologna. De tota manera, costarà adaptar-se al nou ritme de vida, i fer-se a la idea que no seran les cares de les meues xiques les que veja cada matí quan m'alce. Han sigut mesos increibles.

Deixaran marca

PURTROPPO, è ora di partire

2006-07-10T18:12:00.000+02:00

Comence a fer-me la maleta... Note ja com els primers moviments estranys a la panxa comencen a fer-se notar, i el nerviosisme es va apoderant de mi poc a poc. Fa alguns dies que tot es converteix en “l’última vegada que...”. Ja tinc fets els últims papers de la universitat: oficialment, he acabat.
Estic a l’apartament. Mire al meu voltant, i no veig més que moments irrepetibles. La bandera està penjada al balcó: “hem” guanyat el Mundial!

...arxiu/guardar. I mans a l’obra.

Non pensarci

2006-07-04T05:11:00.000+02:00

Sí, lo so. Non ci devo pensare. Non ci voglio pensare! Ma non ci riesco. E guardo l’ora, e penso che fra una settimana, fra esattamente 7 giorni, starò arrivando in stazione per prendere il treno che mi porterà a Milano. Il viaggio che metterà la fine al mio erasmus…

Deixar de fumar

2006-07-01T17:19:00.000+02:00

Els vicis sòn durs...

I si algun dia et compromets a deixar-ho, sempre apareix algun factor que et complica la decisiò. A mi, en canvi, m'ha passat al contrari. Podrìem dir que internet és una espècie de vici (afegit al valor de necessitat i de facilitat de comunicaciò). Almenys per a mi un poc ho és. I no tenia idea d'acabar amb aquest vici, però m'han "obligat". De nou, estem sense Internet a casa, esperant que torne de tant en tant per algunes horetes. He descuidat el mail i el blog...

Però aixì és la vida. Em queden 10 dies acì, i intentaré sobreviure...

Forza!!!

Nit de "San Giovani"

2006-06-24T19:42:00.000+02:00

La nit del 23 de juny és molt típica per a nosaltres...

És un dia d'anar a la platja, encendre una foguera, botar les primeres ones de la nit, fer el bany i demanar algun desig...

Qui sap perquè, però ho diu la tradició!

Ací hem intentat fer-nos una còpia, i la cosa va tindre la seua gràcia. Passada la mitjanit, els 3 que comencen a ser típics, es ratllaren, agafaren la motxilla amb banyador i tovalla, i prenguerenun tren cap a la platja més propera: Rimini. Però quin seria la seua sorpresa quan veuen que la platja és tota privada, i que està prohibit xafar l'arena d'1 a 5h del matí. S'ho podeu creure? Ells tampoc, pel que anaren vorejant el passeig buscant un lloc que fora d'entrada lliure: res!!

Al final, desafinat la llei, es colaren i aconseguiren mullar els peus a l'aigua de vora mar. Aconseguida la continuació de la tradició!

I sorpresa: va sonar el telefon! Una xerrada amb els amics en una nit en esta nit especial! Gràcies! :D

I Dolomiti e noi

2006-06-24T19:24:00.000+02:00

Després de deixar passar un temps i, com sempre, esperar a última hora, vaig prendre la decisió encertada: trekking als Dolomiti.

Un examen "particular" i una nit de divendres curteta donaren pas al dissabte va començar la nostra gran aventura, una caminata de 4 dies pels Prealps, pel Parc Natural de Fanes-Senes-Braies.

Una convivència italo-spagno-belga-lituana-rumena per paratgets impressinants! Una temperatura molt agradable i grans historietes per recordar: "una piccola salita..."

En resum, esforços importants per portar avant els itineraris, ànims i voluntat, però recompensats per l'entron i per la meravella de la naturalesa, siga amb sol, núvols o aigua. Però impossible de fer-ho imaginar si no s'ha estat per allí! Almenys, algunes fotos per fer-vos la boqueta aigua...

I tot açò, amb qui acostuma a ser ja la meua iseparable

companya de viatge!

L'última carta del joc

2006-06-13T03:46:00.000+02:00

Sembla ahir quan estava tancat a casa, quasi dos setmanes, estudiant i repassant la matèria de 2n de Batxiller. En canvi d'això fa ja 4 anys. I del magnífic estiu que va suposar aquell del 2002...

Avui són altres els qui s'han de mullar, i els qui escriuen la seua primera paraula als exàmens de la Selectivitat... 13, 14 i 15 de juny: tres dies durs i de nervis.

Jo ja vaig passar per ahí....

Que tingueu sort!!

È arrivata!!!

2006-06-07T19:07:00.000+02:00

Via dell'Unione, 7: l'apartament...
C'erano una volta tre allegri ragazzi spagnoli che vennero in Erasmus in Italia. E questa è la loro storia…

Benvinguts al nostre món erasmus!!

Bon dia!

2006-06-07T14:35:00.000+02:00

Són les 5 de la matinada... Per la finestra comencen a veure's els primers indicis del dia. El sol intenta començar a donar els seus primers passos.

Baixe la mirada i torne a llegir, potser per quinta vegada, el títol del nou capítol, "La regia delle dramatic perfomance". Em pesen les parpelles; els ulls se'm clouen; la ment revoloteja...

Senc els primers soroll matiners: el crit d'algun ocell que es desperta i el soroll dels veïns que ixen dels somnis.

Done el bon dia, i passe pàgina.
S'apropa l'hora d'anar a dormir...

Què em dius?

2006-06-03T21:25:00.000+02:00

"Si lees esto, si tus ojos pasan por estas líneas ahora mismo, incluso si no hablamos a menudo, por favor postea un comentario con un recuerdo tuyo y mío. Puede ser cualquier cosa, buena o mala.
Cuando hayas acabado, copia este pequeño párrafo en tu blog y sorpréndete (u horrorízate) con las cosas que la gente recuerda de tí."

Fa un temps ho vaig llegir, i vaig ser jo qui va deixar un comentari...

Ara em toca esperar. . . Sorpreneu-me!!

Ahir em contaren una història...

2006-06-02T23:04:00.000+02:00

...i em deien que volien cridar al món!

Em preguntaven si no m'havia passat mai de sentir-me cremar per dins, de sentir una bomba que necessitava eixir i no saber com fer-la fora... Em preguntaven si de vegades no em sentia sol al voler compartir un pensament i no saber amb qui, al voler compartir el pes i no trobar el pilar... Si no havia mai volgut trobar una persona alièna, fora de la meua vida, sense cap tipus de relació, i poder contar-li tots els meus maldecaps, totes les meues històries i totes les meues penes... I després poder oblidar-la: saber que no anava a tornar-la a veure i que les meues confidències se n'anirien amb ella. Res canviaria al meu voltant i ningú canviaria la manera de veure'm. "És el moment de desfogar-se, d'alliberar-se..." em deien.

Tan sols vaig trobar una resposta: d'això se'n diu confiança.

Els dies passen...

2006-05-31T02:29:00.000+02:00

Tanque els ulls, prenc aire, i respire...
Ja ha passat una altra setmana. I comença el compte enrere a l'Erasmus...

31 de Maig, un altre amic que fa anys... En aquest cas, passa a formar part del món dels adults. O algo...